"El maniquí"

    No sé qué tindran que dir de la meua veu; ¿tal vegada que resulta massa ronca? Puix no sé per qué un maniquí deu de tindre una veu determinada i ademés si, com yo, el que els parla és un maniquí “unisexual”... ¿Que qué vol dir això? No s’impaciente, per favor. Descuide que en el seu moment li ho explicaré.

    Des de que em ficaren en este escaparat del carrer de Colon fa un parell d’anys, no he fet una atra cosa que complir en l'obligació d’exhibir peces de vestir, segons les necessitats comercials dels amos de la tenda. I ho he fet sense dir “ni pruna” i sense renyir en els atres maniquins. Sense protestar, per mes que a vegades la roba que he lluït, per lo estrafalària, fora més pròpia de ser lluïda baix la carpa d’un circ.

    I no vagen vostés a creure que yo me ho pose tot sense sentir vergonya. Hi ha vegades que he arribat a pensar si no patiria un accident mentres em manipulaven, que fera em tingueren que retirar de l’escaparat. Fins això hauria preferit, al ridícul de vore’m reflexat en el vidre del carrer en semejants disfrassos.

    Pero mira, a última hora sempre ha pogut més en mi el sentit de la responsabilitat professional, que qualsevol atra consideració d'índole particular per molt intima que esta em resultara.

    I també, o tal vegada per això, em resulte sorprenent comprovar el poc sentit del ridícul que tenen algunes persones de les que es detenen front a mi per a mirar-me... Per eixemple, esta chica que acaba de parar-se.

    ¡Nyas! ¡Quína cabotada s’ha pegat en el cristal!... ¡Ah, puix ni s’ha immutat! O no s’ha fet mal o no vol quedar en ridícul queixant-se davant de qui puga vore-la...

    No veges la monada de vestidet que porta. El cos cenyit i llis fins a la cintura, en un escot immens per darrere i a la caixa de coll per davant; un baix curt molt afarolat a joc en les mànegues, estes per damunt del colze naturalment, i per si faltava algo el coloret de la tela, “groc i vert”. ¡Discretíssim!...

    ¿Veus? Eixe tipo de vestit no estaria mal per a portar-lo una nit de festa, en tacons ben alts i calces negres, o per assistir un dumenge per lo matí a la boda d’alguna amiga, -d’alguna amiga a la que no estimara massa, clar-. Pero lo que no es pot permetre és que esta boja estiga lluint-lo hui dimecres a les onze del matí, en una eixida que haurà fet des del treball a Correus, com indica el toll de cartes que porta en la ma. I no és això tot. Per si faltava algo du sabates marrons planes i calces blanques calades. ¡El súmum!... ¡Au, ves! Ves chiqueta i que la Malaena et guie... ¡Senyor quants desficacis!...

    A la fi ad eixa se li pot disculpar perque és jove, i el modelet li’l haurà vist de segur ad alguna d’eixes artistes de “pop” que ixen en la tele, pero, ¿i l’agüela esta que acaba de parar-se a mirar?... Esta sí que no té remei. Una brusa escotada color carn, a traves de la qual s’endevinen totes les ballestes del corset, i que per lo que es veu deu d’estar ofegant-la... ¿I el pantalonet? Ya veus, un pantaló blanc envoltant a saber quants quilos d’adipositats.

    És increible que hi hagen dònes aixina, que sent tan majors, encara no sàpien quina és la frontera de lo permissible en quant a estètica. I això que esta, per lo acartonat de la pell del coll i l'extensió de les pates de gall, de segur que arribà a temps d’assistir a alguna correguda de Manolete.

    Que ningú vaja a pensar-se que estic en contra de la modernitat en el vestir ¿eh?, i molt manco contra les dònes. No, ¡qué va! Que de volta en quan també passa algun que atre tio per ací, digne de figurar en una vitrina de museu... Com el que passà este matí no mes obrir.

    Portava una camisa de color carabassa ramejada en blau, i un pantaló de vellut granat que era tot un poema. Un toll de cadenes dorades al coll i en les gobanelles, i com a remat del conjunt un cinturó de més de tres dits d’ample en una sivella platejada enorme, fent joc en atres dos més menudes sobre les sabates de pell de color vert lletuga. Els assegure que era per a vore’l...

    ¿I esta que acaba de baixar del coche? ¡Això sí que no es pot aguantar! Per molt que hi haja proliferat la moda del vaquers, no podré acostumar-me a presenciar impàvit l'aberració de portar eixe tipo de pantaló, en calces negres i sabates de tacó. ¿Pero és que no es donen conte del mal joc que fan semejants peces?... A un pantaló blau descolorit li va be una sabatilla deportiva; i a una sabata de tacó una cama nua i una falda. Combinar-ho d’una atra manera, és com posar-li a un Sant Crist dos pistoles.

    ¡Mira-la! I ella tan contenta, convençuda de que es troba ben vestida. ¿I el descolorit de la tela? Eixa és un atra, perque tal com es veu de cremat el teixit, esta boja haurà empleat més de dos litros de lleixiu.

    És incomprensible el alt nivell de bogeria que és capaç d’alcançar el ser humà en certes ocasions, i sobre tot quan “d’adornar-se” es tracta.

    Este és un cas ya totalment clàssic. Es compren uns pantalons blaus de cotó que de nous ya resulten llejos, no de bades eixa roba es portava no fa molt per a treballs grossers, i abans d’estrenar-los els fiquen en lleixiu pura, fins que la coloració original desapareix deixant la peça feta una llàstima, fins el punt de que algunes no soporten tan salvage tractament i moren en l’intent de descolorir-se, o es clavillen de seguida posades sobre qualsevol part carnosa per algun moviment llaugerament brusc.

    D’ahí tal vegada l’atra “moda” de portar pedaços sobre semejants peces. Alguns d’ells per molt que es pretenga aparentar que són d’adorn, no són més que “taparebentons”.

    ¡Mira! Per ahí va un home ben vestit. En una jaqueta clàssica, pantaló a joc, corbata, coll de camisa ben rellisat... ¡Aguarda! ¡Pero si no és un tio! ¡No te dic yo!...

    Ya tenim lo de l’atre dia pero al revés. El dissabte a boqueta nit s’acostà a mirar un individu que portava falda. No, no era una falda escocesa ni ell era escocés. La faldeta era un primor d’otomà vert esmeralda, a taules per darrere i creuada per davant en dos botons redons de fusta. Des de la vora fins a les sabates -marrons per a més detalls- no es vea una atra cosa que pels cobrint dos musculoses cames, i els calcetins enrollats com dos bunyols a boca de sabata. ¡Casi res! I no és que anara vestit de dòna, perque de cintura cap amunt portava les peces normals del seu sexe. Era, simplement, que havia canviat el pantaló per una falda.

    He escomençat dient que soc un maniquí “unisexual”, i em pense que seria bo matisar alguns aspectes abans de que puguen traure conclusions errònees.

    L’ambigüitat en ma conformació, fon el fruit d’innumerables hores d’esforçat treball d’un ample gabinet d’especialistes en disseny i escultura, que acabaren veent premiat son esforç en conseguir un model de maniquí, que és capaç de lluir peces masculines aparentant masculinitat, i peces femenines manifestant tot l’encant femení. ¿Que no se ho creuen?

    La mitat de les vegades que vostés es detenen davant d’un escaparat a mirar lo que s’expon, estan observant peces lluïdes sobre un maniquí “unisexual”. I el que no s’hagen apercebut d’este detall és el millor argument que avala la perfecció del producte.

    Puix be, eixa dualitat en ma configuració és la que em dona autoritat per a que, sentint com un home quan lluïxc roba d’home, i com una dòna lluint roba de dònes, puga jujar objectivament a tanta gent estranya que, amparant-se en els dictats de la moda, solen ocultar sentiments de rencor cap a la Naturalea que els feu no com ells voldrien ser, sino com són.

    I si no, a vore cóm ho expliquen el tio de la falda del dissabte, i la tia que lluïa el trage fa un moment.

    Miren. Em vaig a permetre donar-li’s un consell. Yo que veig a més gent de la que em veu a mi i per lo tant contemple més varietat de modes de les que exhibixc, els recomane que usen roba fent cas al sentint comú. Porten cadascú la roba que li pertany per sa condició o sexe, i tots segons el bon gust que dicte l’harmonia.

    ¿Que hi ha disconformes en esta normativa?... ¿Que volen destacar per sa originalitat?... ¿Que preferirien assumir part de “l’atra” condició?...

    No es preocupen, passen a l’interior de la tenda i en molt de gust i de bades, els facilitaré l’adreça del gabinet d’especialistes en disseny, que a bon segur els deixaran en uns quants retocs, totalment “unisexats”.

********************

Tornar a l'Índex