"Parc residencial"
 

Me pareix que ahí fòra és Nadal atra vegada.

Deu de ser, perque els dies ara son curtíssims, el poc d’espai que pega el sol ací davant no calfa gens, i l’escassa gent que passa ho fa en més pressa que de costum. Potser per allò de que necessiten traure temps d’a on puguen per arreglar la casa, eixir de compres i tot això.

Bo, puix be. Atre Nadal. ¿I a mi, qué?

Yo mai tinguí un especial interés per esta festa... Potser perque la família que em tocà en sort, no fora molt procliu al tipo de celebracions que supon gastar diners en regals... Cal dir en honor a la veritat, que en ma família hi havia pocs diners per a gastar, i clar, si subsistir portant la casa avant ya suponia un esforç, era normal que per a regals i futees restara poc.

També és de veres que hi ha regals molt barats... A voltes un chicotet detall que casi no costa res, és prou per a que el destinatari es senta agraït... Pero, bo, esta és l’excusa que sempre planteja el qui no té per a regals, perque si et sobra; ¿on es va a posar una flor en una polsera d’or?, ¿o una cartereta de plàstic en un bosso de cocodril? Puix això; com sempre s’ha dit: “En diners, torrons”.

¡Mira!, ¿i per qué m’enrecordat ara dels torrons?. Eixa és atra, ¿per qué es compren torrons en Nadal i ya no es tornen a comprar en tot l’any? ¿És que fòra d’estes dates senten mal?

¡Hi ha que vore la cantitat de costums sense trellat que té la gent!

Algú té un dia la lluminosa idea de desprendre’s d’un llibre que en llegir-lo no li agradà, dient a qui li’l dona, que l’ha comprat per ad ella perque és el dia de Sant Pepet de la Figuereta. Per supost que ella agraïx el gest; li fa gràcia; ho divulga; a l’any següent en el dia de Sant Pepet li’n torna el detall; es corre la notícia, i a partir d’uns quants intercanvis com este, mig país compra llibres per a regalar el dia de Sant Pepet de la Figuereta.

I no para ahí la cosa. Algun espavilat que comercia en flors fa córrer la veu, de que el llibre regalat no és res sense una flor, i, ¡nyas! La tradició futura dirà que Sant Pepet de la Figuereta fon el sant del llibre i de la rosa. ¿A que és bonico?

Puix no vagen a creure que estic elucubrant, perque si es dediquen a investigar sobre cóm naixqueren moltes de les tradicions, comprovaran la bogeria d’algun començament.

Clar, que de tot açò yo parle segons la meua experiència que per supost deu d’haver-se quedat un tant desfasada, perque les coses canvien. Poc o molt, pero canvien.

Si ha canviat este entorn, que ya veus, no tenia per qué, qué serà d’uns atres on la movilitat i variació de l’aspecte és crucial per a sa subsistència...

Ací lo que resulta casi inamovible és eixa classe de gent que freqüenta els voltants. Alguns han fet de la visita una costum i pareix com si no pogueren viure estant llunt d'ací.

Sobre això també es podria fer una tesis, o quant menys un estudi sério.

Yo conec a una senyora ya prou major, que escomençà a vindre per ací sent una jove de bon mirar, que per cert causava admiració en més d’un visitant, i que encara m’atreviria a dir que en alguna ocasió fins li ballaren l’aigua, a lo que ella no va fer ni cas. Puix bo, ad eixa senyora pareix ser que li ha passat en son passeig vespertí lo que al qui compra llibres per San Pepet. Ella tots els divendres a mija vesprada, si no plou, apareix per ací i ademés sempre fa lo mateix; arriba fins al final del passeig, s’assenta en un banc junt a les buganviles i després de descansar uns minuts continua cap a l’esquerra, a on no alcança ma vista i desapareix per un bon espai de temps. Després torna al passeig, passa per ací, i fins el pròxim divendres que vindrà a fer son recorregut. ¡Si no plou! Crec que ya ho he dit.

Si tots obraren com ella, poc de pàbul es podria donar a l’idea de que les coses canvien, pero és que este tipo de senyora no abunda. Lo que sí abunda és eixa atra gent que veus aparéixer un dia, casi sempre en grup mirant-ho tot com si et passaren revista, i que repetixen sa visita en tanta freqüència i afició que pareix haver decidit establir-se per ací. Pero, ¡qué va! Al poc de temps ya no venen en grup; espayen més ses visites; miren en indiferència en passar, i se’n van casi en el moment d’arribar. I un dia, els perts de vista i no tornen.

Puix eixa gent tan inconstant, deu de ser la causant de que canvien les coses. Són les que s’avorrixen en la costum i busquen coses noves en que distraure’s, com aquells que en el meu temps deixaren de freqüentar el teatre per a passar-se al cine, perque allò com a espectàcul els brindava infinitat de noves experiències, segons ells més gratificants que el teatre. ¡Tampoc és que yo vaja a criticar! Per a gusts, hi han colors...

Pero al canvi d’un espectàcul per un atre s’uniren noves modes. Com la de convertir-se tot lo món en propietari d’un vehícul, i, com la ciutat recorreguda en coche s’acaba de seguida, escomençaren a traslladar-se a uns atres llocs que no coneixien per a fruir de pobles, camps i montanyes ignorades, i posar-les de pas perdudes de papers, rosegons de pa, i botelles buides de cervesa. I per supost s’acabaren els passejos a peu, per lo que poc a poc anaren venint menys passejants per ací. Ací, els incondicionals, i aquells que segurament no tenien diners per a poder comprar-se un coche.

Pero la cosa s’agravà, quan els del cochet i eixida dominical, descobriren que es podien comprar una caseta en el camp, junt ad aquelles montanyes tan boniques. I que fins es podien quedar els fins de semana i per supost el mes de vacacions. I ¡hala! Ara sí que és veritat que no tornaren a chafar este passeig ni per casualitat, i per a més inri fins alguns dels assidus espayaren ses visites perque alguns els convidava de volta en quan per a passar uns dies en el chalet. I per lo vist hi ha tant de chalet que és casi impossible que a u no el convide algú.

Clar que yo no he passat per això, yo no he tengut ni cochet ni chalet. I si estic al tant de cóm van ocorrent estos canvis de costums, és perque m’agrada escoltar, i vaig nugant caps de quant va dient la gent per ahí...

I últimament sí hi ha alguna cosa que no acabe de comprendre i que m’intranquilisa un tant. No per la meua situació ni res que m’afecte, sino perque d’estar ocorrent com diuen, sí que pot ser que en breu espai de temps deixen de vindre per ací fins els incondicionals.

Pareix ser que no molt llunt del passeig de les buganviles han instalat una secció, on es dediquen a posar en pràctica lo més innovador d’este parc residencial. Un departament on arreglen a la gent per a que els familiars se’ls puga portar a casa, o al chalet si o preferixen, en uns estojos molt decoratius que ni ocupen lloc ni molesten. En lo qual, ya no cal vindre per ací mai més, ni preocupar-se per res, ni a gastar-se diners en flors.

I això em desconcerta; perque entre deixar ací a u com sempre s’ha fet, o endur-se’l dins d’un pot per a posar-ho damunt de la cómoda...

A vegades pense que dec d’haver-me quedat molt antic perque no acabe d’entendre lo que passa, pero la veritat és que portar tant de temps mort despista a qualsevol.

Tornar a l'Índex